Un grupo de sudaneses en Levinsky Street, Tel-Aviv / OLIVER DE ROS

Parece África, pero estamos en el corazón de Israel. Inmóviles y contemplativos, pasan las horas esperando que algo distinto vaya a suceder a su alrededor. Son inmigrantes, la gran mayoría de origen africano, que huyeron de la miseria y las guerras de sus países de origen en busca de asilo político y un futuro mejor en el estado hebreo.

Aglutinados en esquinas, sentados en bancos e incluso agachados de cuclillas en el gran parque ubicado en la calle Levinsky de Tel Aviv, esperan día y noche a que alguien venga a ofrecerles un trabajo por horas de peones o basureros. Lamentablemente, son muchos y hay pocas vacantes libres. Tal como cuenta Mohamed, originario de Darfur (Sudán), aparece algún tipo con una furgoneta y les ofrecen un empleo de por unos 25 “shekels” (5 euros) por hora de trabajo, que no suelen ser más de tres. Mientras eso no sucede, siguen apostados en los mismos rincones, viendo como el ritmo frenético de la ciudad, con un abundante tráfico de viandantes, bicicletas y vehículos de toda clase, no se detiene ante ellos.

Mohamed; Tel-Aviv / OLIVER DE ROS

La historia de Mohamed es escalofriante. Hundido por la masacre que está llevando a cabo el tirano Ahmad Al-Bashir en Sudán, que acabó con la vida de su madre, decidió iniciar la incierta e insegura ruta hacia Tierra Santa, aún sabiendo las crueldades que podían esperarle durante el camino y separándose de su familia sin saber si quiera si un día podría regresar. “Es un criminal de guerra, incluso roba bebés”, afirmó rotundamente.

A pesar de que él llegó en condiciones estables, el viaje fue una verdadera tragedia: de los cincuenta compañeros que iban en el grupo, tan sólo tres lograron cruzar la frontera entre Egipto e Israel, que tras la caída de Hósni Mubarak, pasó a ser tierra de nadie, donde contrabandistas y mafiosos gozan de total libertad de movimientos. Además, fueron estafados: les llegaron a cobrar unos quinientos dólares por llevarlos a pie por el camino “indicado”. Algunos fueron abatidos por las balas de los policías egipcios, que sin miramientos les dispararon para tratar de evitar que cruzaran al país vecino. Otros simplemente no pudieron ni intentarlo. No obstante, agradece el trato que recibió a su llegada por parte de los policías israelíes, que les ofrecieron “mantas, comida y medicamentos”.

Abraham; Tel-Aviv / OLIVER DE ROS

Al explicar sus vivencias, disfruta fumando un largo porro de hachís, alegre porqué el sol reaparece tras una semana de intensas lluvias en la ciudad. “En mi país era conductor de taxis”, cuenta, mientras muestra orgulloso su licencia, en la que aparece con unas largas y gruesas rastas. “Casi como Bob Marley”, bromea. A su alrededor, compatriotas suyos o procedentes de Etiopía dan vueltas sin rumbo, tratan de conseguir algún cigarrillo y forman improvisados corros para amenizar el lento paso de las horas.

Tras media hora de conversación, quiso presentarnos a sus amigos y mostrarnos el humilde local donde a duras penas y en poco espacio duermen unas 120 personas. La zona posterior del parque estaba todavía más poblada, con gente reposando en el césped, las aceras e incluso los toboganes. Mientras, algunos conversaban con miembros de una ONG que acostumbra a ofrecerles asistencia.

Fue en el local dónde se presentó el que según Mohamed es el “líder”: Maxwell. Procedente también de Darfur, demuestra una gran personalidad al hablar, además de un gran sentido del humor. Su única intención, dice, es hacer una vida normal y “encontrar a alguien que me ame”. Nada más. Familia, amor y si la cosa da más, incluso un coche. “No se donde quiero estar, no se cual es mi destino, pero lo que sé es que quiero vivir en paz”, afirma, mientras otros compañeros suyos le muestran un gran respeto. Justo en ese instante, varios de ellos se hallaban en la cocina, preparando el almuerzo de las once a base de pan y arroz.

Maxwell junto a sus compañeros cerca de Levinsky Street / OLIVER DE ROS

Aunque no disponen de pertenencias materiales y sus perspectivas de futuro son complicadas, no pierden la ilusión por vivir. Lo más sorprendente es su alegre sonrisa y su espíritu positivo. “Don’t worry, be happy”, pronuncia Maxwell refiriéndose al conocido estribillo de la canción de Bobby McFerrin, poco después que uno de sus amigos nos mostrara una herida de bala en la pierna provocada por los disparos de los policías egipcios. Muchos de ellos hablan un inglés claro y fluido y muestran un gran interés por conocer que sucede en otros lugares del planeta. Y, sobre todo, les encanta el fútbol: verlo en televisión y practicarlo, aunque se lamentan de no tener un terreno en condiciones donde organizar partidos callejeros.

Al final, Maxwell pronunció una frase sorprendente: “soy musulmán, pero tanto nosotros, como judíos y cristianos tenemos un solo Dios, el mismo, que nos trae todo lo bueno”.

• Ofer Laszewicki és periodista, llicenciat per la Facultat de Comunicació Blanquerna en la promoció de 2011. Oliver de Ros és fotoperiodista aficionat, i ha col·laborat amb el Magazine de La Vanguardia. Els dos viatgen per Israel durant sis setmanes per fer reportatges i entrevistes, que podreu llegir a la revista i que també podeu consultar al seu blog: http://throughisrael.blogspot.com. A més, mantenen un dietari del viatge, que podeu seguir a http://diblastos.blogspot.com.

El régimen, tras driblar a la Liga Árabe y postrarse ante China y Rusia después de que su veto les permita perpetuar las ofensivas, aprovecha este momento de impás para agravar el conflicto interno. Es demasiado tarde y Al-Asad no dará macha atrás, por mucho que asegure por enésima vez el cese de la violencia. La realidad es tan diáfana que no se puede empañar con la mentira.

La intención del régimen es clara: Quiere una guerra civil, en lo que se está convirtiendo el conflicto sirio, la panacea para salvaguardar la perenne dictadura, la meta que busca el camino que recorre el régimen. Y lo está consiguiendo. Por el otro lado, la descoordinación, desorganización e inexperiencia de y entre el Ejército Libre de Siria (ELS) y las fuerzas políticas opositoras impide que emerjan como una única oposición firme ante un único enemigo común. Ante el propio panorama negro y la nula ayuda internacional, la violencia puede surgir como única solución. El ELS ya ha empezado a comprar armas. Más vale morir matando que morir sin haberlo intentado.

Tanques por las calles en Siria / REUTERS

La primera semana de febrero llegó con el recrudecimiento de los enfrentamientos ante una comunidad internacional sumida en la disparidad de perspectivas e intereses y temerosa de cualquier decisión que conlleve consecuencias desastrosas. El tablero global se desengrana con el transcurso de los hechos.

Los peones blancos, la sublevación siria, dio el primer paso para defender al rey blanco, la idea de una siria democrática y libre, alzándose contra el rey negro, Al-Asad, que no tardó en dar una respuesta mortífera desenmascarada exponencialmente. La respuesta internacional surgió, caballos y torres, sancionando verbalmente la violencia exprimida por el rey negro.

Estos caballos y torres, gran parte de la ONU y más tarde la Liga Árabe, toparon con la reina negra –simbiosis entre rusa y china- que, esbelta, impávida y obstinada en su posición, franquea el camino de peones, caballos y torres y repele la fuerza de la reina blanca, Estados Unidos, pendiente del futuro de la Casa del mismo color y con Irak como reminiscencia inolvidable. ¿Europa? Si es que alguna vez se le pudo llamar reina, ya tiene suficiente con arreglar el embrollo económico que tiene entre manos. Siria no es como Libia, ni económicamente ni geopolíticamente, y no interesa tanto.

Una casa destrozada / REUTERS

Es cuando el juego se enquista que el alfil, resguardado, presuroso y taimado, surge como desestabilizador de la partida. Con él sale a la palestra el conflicto regional, que si bien siempre estuvo presente, no por eso fue tan visible. Países como Turquía o Arabia Saudí en sustento de los sublevados provocan que el sectarismo inherente en este conflicto de desigualdad adopte un papel trascendental. Que la aversión hacia el despotismo se torne en un conflicto sectario entre la minoría alauita, de poder, y la mayoría suní. Espejismo de la cada vez más clara dualidad entre Arabia Saudí e Irán por el control de Oriente Medio. En definitiva, que lo que está en juego cambie repentinamente. ¿A quién favorece? Al régimen alauita, pero volvemos a lo mismo, parece no haber otra opción.

La presión de los alfiles es trascendental cuando la reina negra ataja cualquier jugada de las piezas blancas por el mero hecho de ser reina. Es, aparentemente, el único poro que queda libre entre tanto vaivén de resoluciones vanas y simbólicas como la que se votará este jueves. A no ser, claro está, que la reina negra decida cambiar su posición y enviudar, el rey negro es acólito de su esposa. Pero nada parece indicar que esta alianza fraguada hace medio siglo durante la Guerra Fría tenga que romperse de un momento a otro. El ademán ruso de calmar las aguas es solo eso, un ademán, insuficiente y de cara a la galería.

Es terrible que la única solución pasajera pase por la guerra. Guerra a secas o escondida tras algún eufemismo sacado de la chistera. La idea de unas elecciones democráticas controladas y legítimas, recuerdo añejo, es una utopía. Y si Rusia y China no varían su posición, el panorama difícilmente se desviará de su meta ¿inamovible?: una guerra civil a ojos de todos que deje vía libre al régimen de Al-Asad. Mientras tanto, el número de muertos no deja de aumentar.

Drama – Steve McQueen – 2011

La sinopsi: En Brandon és un home exitós que viu còmodament al seu apartament de Nova York. El seu dia a dia consisteix a tenir cites fracassades amb dones, relacions amb prostitutes i sexe per internet. El seu ritme de vida comença a fer aigües quan la Sissy, la seva germana rebel, arriba inesperadament de visita. La seva presència fa que en Brandon s’endinsi més en el seu món sexual, fugint de la necessitat de la germana de mantenir una relació afectiva.

La crítica: Steve McQueen, que fa tres anys amb Hunger ens mostrava la vida d’un home privat de llibertat, ens presenta ara Shame, que té com a protagonista un home que, disposant de totes les llibertats occidentals, es crea la seva pròpia presó sexual.
Brandon (Michael Fassbender) és un home d’uns trenta anys que viu obsessionat amb el sexe, que, lluny de ser un plaer, es converteix en una addicció incontrolable que, dia a dia, el fereix. Fassbender està impressionant i adopta un posat silenciós sota el qual amaga una gran debilitat. Shame és Michael Fassbender; ell és l’essència de tot. La seva germana Sissy (Carey Mulligan), fantàstica cantant New York, New York, és el detonant que fa que en Brandon s’endinsi encara més en el sexe. Estem davant dues persones febles que, imaginem, han viscut una infància difícil i complicada, a Irlanda, i han hagut de fugir de les seves arrels buscant una cosa millor, però han acabat topant amb ells mateixos i amb les seves pors.
Steve McQueen ha escollit dos dels actors del moment: Michael Fassbender (Un método peligroso) i Carey Mulligan (Drive) i ha convertit una història fosca i turbulenta en un gran film que, valgui el tòpic, no deixa ningú indiferent.

L’apunt: Shame ha portat polèmica des del començament a causa de la censura de tres pòsters, prohibits als Estats Units. Tot i aquest fet, McQueen no ha tingut problemes a l’hora d’exhibir el film.

Paper i web, passat i present?

En canvi, pagar és complicat. Has d’anar a la botiga, pagar els preus abusius del transport, o la benzina, o suar caminant, després t’has de deixar atracar per aquella llum vermella dels caixers, que fa un ‘beeep’ com si fos el tret que et treu una mica de vida, en aquest cas, per la via de la cartera. O bé has de fer mil processos per registrar-te a un lloc web, o descarregar-te el feixuc iTunes, o el què sigui. Després introduir les dades de la teva targeta de crèdit, cosa de poc fiar per a molta gent, encara avui dia. I veus com els preus per allò del digital tampoc són especialment més assequibles. Entenem-nos, és tan abusiu pagar quinze euros per un disc com pagar-ne deu per els dotze arxius .mp3 de rigor. No és el camí. Cal canviar.

Però l’alternativa és el gratis. No hi ha més opció, avui dia. O ens posem d’acord, o entenem que cal fer esforços, i la indústria, les indústries, també ho entenen, i faciliten i flexibilitzen i rebaixen les seves exigències, o no avançarem. Les lleis no són solució, són només un postís.

L’article podria concloure aquí, però com que no he explicat res que no se sàpiga, voldria fer un pas més. L’actualitat dels postissos és màxima: SOPA, ACTA, HADOPI (no, això últim no és un Pokémon)… Bé, però la qüestió important per a molts de nosaltres, per als qui escrivim en aquesta revista, per a tots els qui formem Llums de la Ciutat, i segurament per a tots els periodistes, és què passarà en el futur. La caducitat del paper ens obliga a buscar noves solucions, i la principal és ja, i serà amb més força ben aviat, internet. La xarxa, que complia fa poc vint anys, representa una opció de present i serà una enorme opció de futur per a tots els periodistes i aquells qui n’exerceixen encara que no ho siguin de formació.

El NY Times ja cobra per llegir la web

Però internet no serà una opció realment viable si no hi ha diners pel mig. Avui dia la publicitat per clics dóna uns beneficis ridículs, i té un impacte mins. El futur passa, probablement, per aconseguir que els usuaris paguin per consumir uns continguts. Aquests continguts, primer de tot, han de ser de qualitat. Perquè, assumim-ho, la premsa digital que fem a casa nostra, ara parlant a nivell de grans corporacions, és pràcticament vomitiva. Des del copiar i enganxar de paper de Público a la recerca histèrica de la visita fàcil del Diari ARA. Tot són opcions en un terreny que a casa nostra estem explorant, però el futur ens farà pagar. I ho saben ja a Le Monde, on cobren pels continguts de paper a la web -igual que l’ARA- i al New York Times, on es cobra per llegir la web a partir d’una xifra d’articles. Això sí, és clar, allà els continguts paguen la pena.

I aquí és on tenim el problema amb el tot gratis que impera a Catalunya i a Espanya, líder mundial en pirateria. El tot gratis té la seva raó de ser a internet, i per tant, la clau del futur del periodisme online passa per acabar amb la cultura del tot gratis, però passa també pels canvis de mentalitat que exigeixen els nous temps a les grans indústries i corporacions. Si no comprenem aquesta realitat present i futura, la crisi actual del sector, en eterna transició, potser, que està agreujada per la crisi financera mundial (conjuntural o estructural?) i un mercat laboral complicadíssim, el periodisme no podrà recuperar-se i ser el què ha de ser: L’art d’explicar històries. I la història, ara, a 2012, no apunta a un final feliç.

Imatge de l'inici de guerra, el març de 2011 / EFE-MANU BRABO

Els milicians, que van ser clau fa uns mesos per posar fi al règim de Gaddafi, són ara un obstacle per avançar cap a una democràcia que posi fi a la transició líbia. Les milícies armades -entre 100 i 300, molt concentrades a la ciutat de Bengasi- controlen el país i la seguretat, però només sota les seves pròpies regles, sense cap límit legal ni moral, i anul·len tota acció per part de la policia, l’Exèrcit i el Govern interí. Controlen, a més a més, uns 200 centres de detenció repartits per tot el país i, com a mínim, en 11 d’aquests centres han matat, des del mes de setembre, 12 detinguts que col·laboraven amb el règim gaddafista, segons ha informat Amnistia Internacional. Amnistia ha denunciat també que molts presos asseguren haver estat detinguts sota falses acusacions de violacions, homicidis i altres delictes, i haver patit tortures diàriament.

Una transició poc transparent

Cap a Trípoli, a celebrar l'aniversari / EFE-SABRI ELMHEDWI

Però les milícies no són l’únic obstacle de la democràcia a Líbia. El Consell Nacional de Transició (CNT), un òrgan que hauria de ser clau per emprendre el camí cap a un nou règim, està ple de desconeguts de cara a la població, però sobretot de persones properes a Gaddafi. De fet, la personalitat que sembla més visible d’aquest consell és l’ex ministre de Justícia del dictador, Mustafa Abdelyalil. Aquest és el problema principal del país. A Líbia cal convocar eleccions per redactar una nova Constitució i passar pàgina definitivament, però un canvi real mai serà possible amb un Govern provisional format per persones lleials al règim anterior i del qual no es refien ni les milícies ni la població. Sembla evident que encara queda molt camí per recórrer.

La resistència de les milícies i la manca de transparència i voluntat de canvi per part del CNT s’estavellen amb les ànsies de llibertat del poble libi, un poble que somia des de fa exactament un any amb l’arribada d’un canvi, però celebra un any de revoltes amb certa frustració. Perquè la primavera àrab, tant a Líbia com a la resta de països, no demana un govern islamista, tal com molts pensen: Demana la fi d’un poder absolut que els ha reprimit fins a deixar-los sense veu (a Líbia, durant 42 anys), amb la col·laboració de l’interessat occident i el conseqüent silenci mediàtic.

Avui parlem de música. D’un grup que toca  a uns baixos de Bellvitge, a un local “de mala muerte”, sense ventilació, amb humitat i cuques. I tot i la fòbia del Víctor i el Borja a aquests fastigosos insectes, continuen assajant allà perquè, a més de ser barat, li tenen carinyo a aquella habitació que supura tantes hores d’assaigs i bons moments. I és que són uns nostàlgics.

The Destroyed Room és un grup de rock, si vols, els hi pots afegir tags de folk, punk, pop, alternatiu, indie, però principalment és rock de tota la vida, dels que tenen sentit a la carretera, com diu el Sergi. I ara han decidit intentar gravar els seu primer disc, després de tants EP’s. Pel que fa a la producció de tots els seus materials, sempre han tirat pel “Do it yourself”, ja que com diuen, ningú estimarà tant el teu grup ni s’hi dedicarà tant com el grup mateix. A més, el DIY és ja una manera de gestionar i una filosofia de vida del grup. Ara intenten aconseguir els diners a través del crowdfunding o microfinançament, és a dir, a través de l’aportació col·lectiva de seguidors i amics per tal de crear un projecte gràcies a l’interès, les ganes i les donacions de tots aquells que vulguin que aquell projecte surti endavant. I igual que donen, reben en funció de l’aportació. The Destroyed Room, per exemple, regala des de samarretes, el nou CD, la versió en vinil i en cassette a, fins i tot, tocar a casa teva o a composar-te una cançó. Hi ha diferents plataformes de microfinançament, ells hi són a Verkami, però també hi ha d’altres com Partizipa, Lanzanos, Goteo, Volanda, entre moltes.  El microfinançament ha existit de tota la vida, però gràcies a aquestes plataformes és més fàcil i pots accedir a molta més gent. Bé, al grup de rock en qüestió els hi queden uns 10 dies i uns 400 euros per arribar als 2000 i poder treure a la llum finalment el disc.

En Víctor, en Carlos, en Borja i en Sergi / CLARA ROMÁN (www.clararoman.com)

The Destroyed Room són quatre nois, el Sergi, el Víctor, el Borja i el Carlos, que porten tocant en grups des que eren adolescents. Passaven els caps de setmana a sales d’assaig i fent bolos ens local petits i ateneus, d’aquells que pagaves 5 euros i podies veure 5 grups. Venen de l’escena punk rock i hardcore de Barcelona i han tocat en grups com Taurons, Reaction-Reaction, AiD o Hook. Amb The Destroyed Room van voler desmarcar-se una mica del que havien estat tocant fins ara, però sense voler pas excloure les inevitables influències i essències musicals viscudes.

El grup, però, neix de la mà d’una època de caos i misèria del Sergi. Tal i com explica ell, va sorgir com un projecte personal davant la frustració d’acabar la carrera, de no trobar feina estable i de tenir molt temps lliure. Així que es passava hores tancat a la seva habitació sentint-se miserable i, això sí, …creant. Com a la majoria dels artistes, les males èpoques, les més destructives, són les més creatives i davant d’aquella sensació de perdició total i de frustració exasperant, van sortir tantes cançons com per començar a tocar en directe, i a més a més, com per crear un grup. Així, de la destrucció és construeix The Destroyed Room al 2009.

En Sergi i en Víctor tocant al Pub Boulevard de Montcada i Reixac / ALBA TROYANO (www.flickr.com/trusty-chords)

Porten uns quants EP’s i ara trauran el seu primer disc, The Magic Indian Scene. És un disc totalment nou, només tindrà una cançó dels altres EP’s i en una versió molt diferent. És curiosa l’evolució del disc, potser com la vida mateixa, primer volia ser un disc amb una mirada nova, optimista, pura i fins i tot innocent, però degut als difícils processos de producció, de les dificultats del dia a dia, sense voler els disc s’ha  contaminat d’aires de realitat. Així, el resultat és un disc que volia ser petit i s’ha fet gran de cop, transpira el conflicte entre frustració i somnis, la decepció d’allò que vam voler ser i no som, la impotència, ara tant present, entre la gran majoria dels joves, i no tant joves. És un disc que ha presenciat com els seus integrants passen de ser joves a ser adults, sent testimoni del difícil procés de fer-se gran.

El disc encara no ha sortit, però us animo a que entreu a la pàgina on podeu escoltar i descarregar-vos de forma gratuïta tots els EP’s i rareses que tenen. També podeu anar al seu blog  per saber-ne més sobre el procés de creació, producció i gravació del disc o simplement conèixer més grups, música, curiositats, etc. Les cançons dels seus EP’s són personals, amb vivències i sentiments, que parlen de les rutines dels bons amics amb punts de nostàlgia molt presents a Circle of Friends, The Huge Mistakes és una història de personatges que s’acaben trobant i entreveiem la bipolaritat entre romanticisme i aires d’autodestrucció a les cançons de The first Six Months o a l’EP de The Eastern Winds; és a dir, és un disc on segur que ens identificarem perquè, com l’autor comenta, tots ens sentim a vegades vius i a vegades morts.

Us deixo un dels seus videoclips “do it yourself”. De la cançó Circle of Friends, una petita oda a l’amistat.

Aquí teniu tots els enllaços per escoltar la seva música i saber més d’ells

http://thedestroyedroom.bandcamp.com

@destroyedroom a Twitter.

http://thedestroyedroom.tumblr.com

http://www.lastfm.es/music/The+Destroyed+Room

https://www.facebook.com/thedestroyedroom

http://www.youtube.com/user/thedestroyedroom

Durant aquest primer trimestre de 2012, Nach fa una gira en petites ciutats de tota la geografia espanyola, presentant el seu disc “Mejor que el silencio” (Universal, 2011). El passat divendres va visitar, com deia, la Sala Clap de Mataró, un concert molt íntim, amb uns cantants molt entregats.

Una escena del concert al Clap de Mataró / LARA VILLALÓN

El fred es feia notar amb ganes a l’entrada del Clap, mentre en un degoteig constant anaven arribant fans a la cua, entre cançons de Nach a tot volum en alguns mòbils i especulacions sobre quins temes tocaria, l’esperat MC. A les 22:30 vam entrar a la sala, amb els teloners mataronins Kasiér Ortiz Block Royal 5.15. No sé si era pels nervis, però en ocasions rapejava molt ràpid, sense controlar la respiració i vocalització, i com que no coneixíem el què cantava, costava seguir-lo. Alhora, la posada en escena va ser una mica estranya, ja que en una de les cançons va entrar en escena tímidament un noi, va agafar un dels micròfons i després de corejar quatre versos, va tornar a desaparèixer i no se’n va saber res més.  Tot i així Kasiér va saber escalfar la sala, sobretot amb l’últim tema “Fuck the police” fent referència al clàssic de N.W.A.

Els llums es van apagar, i entre xiulets i crits de “Nacho, Nacho”, va aparèixer l’home més esperat de la nit, que va començar el show amb “Hambre de victoria”. Em va sorprendre molt, que quan cantava no mirava a l’horitzó o tancava els ulls, sinó que mirava fixament als ulls de tots els fans que tenia davant, repassant-los un per un, provocant un feedback increïble. Va començar amb molta força, i en cap moment la va perdre. He de reconèixer que mai havia vist ningú que visqui tan intensament un directe, se li nota moltíssim que li encanta el què fa, que l’enamora escriure, interpretar, sentir com el públic se sap tots els seus versos i que comparteixen idees,  moure’s amb les bases que donava pas DjJoaking, increïble.

L’MC alicantí acompanyat per ZPU i Abram deixava caure un tema rere l’altre: El reino de lo absurdo, Entonces quieres ser MC, Ayer y Hoy, El idioma de los dioses, Amanece, Palabras, Noches en BCN, Basado en hechos reales, Amor libre… lletres extremadament cuidades, bases instrumentals i electròniques, veus en off de cinema de la mà de DjJoaking, i fins i tot una òpera en directe. Crítica social, el desengany de l’individu amb la societat, l’escena del rap, l’amor, els somnis i la poesia, pura poesia, s’entrellaçaven constantment, sempre corejats per tot el  públic, en una sala petita i íntima, però que cremava.

Entre cançons, ZPU, Abram i Nach conversaven, recordant batalletes perquè el públic reconegués quina cançó seria la següent. En d’altres ocasions feien monòlegs i molta broma. Sempre connectant amb el públic amb frases com “Cuando los lunes vuelvo a casa tras los conciertos siempre voy a comer a casa de mi madre, y ella no me pregunta  ¿Cúanta gente ha ido a la sala?  No, me pregunta ¿cuántas gargantas has roto? ¡Asi que a gritar!” Discursos molt preparats i cronometrats, que demostren que saben com enriquir un concert de rap més enllà de les bases i lletres. I es que Nach té tota la raó al tema “Ayer y hoy” quan diu que “pasan los años, mi voz universal, pero mi alma en el barrio”, ja que sempre s’ha mostrat molt humil, i sobretot molt proper, fet que va demostrar amb “Ser o no ser”, quan va baixar de l’escenari, i va continuar la cançó entre el públic, fent un recorregut per mitja sala. Finalment, el concert va acabar amb un esclat dels fans davant “Efectos vocales”. DjJoaking vestit de psiquiatra, estudiava com el seu pacient Nach era capaç de fer estrofes amb paraules d’una sola vocal (A, O, E), tot guardant un sentit.

Són tots aquests detalls, els què fan tan especial Nach, un dels millors MC’s de la història del rap espanyol. Algú que també agrada a persones que normalment no escolten rap, segurament per les seves lletres, pels temes que tracta. Des que va començar al 1994 amb D.E.P, la seva música ha arribat més enllà de l’esfera nacional; només heu d’entrar a la seva pàgina de Facebook per veure que el 90% dels comentaris demanen que vagi a Mèxic, a El Salvador, a Xile… Nach va demostrar  a la Sala Clap que es pot arribar a formar part de la “cultura de masses”, amb qualitat, amb missatge, amb poesia,  amb un show increïble, que justifica per què és “mejor que el silencio”.

Aquí teniu el videoclip de “El Idioma de los Dioses”, de Nach.

Intensa – Valérie Donzelli – 2011

La sinopsi: Una parella, Roméo i Juliette, tenen un fill, l’Adam. L’infant es posa malalt i els pares, i la família d’ells, comencen una lluita contra el càncer.

La crítica: Que una criatura d’un any i mig tingui càncer és un fet absolutament dramàtic. A Declaración de guerra però, la Juliette i el Roméo no tenen temps d’adonar-se’n ja que comencen una lluita màgica i sense precedents amb el seu fill Adam. Valérie Donzelli (directora i protagonista) i Jerémie Elkaïm (Roméo) van viure aquesta història en primera persona, fet que propicia que les emocions i expressions semblin tan autèntiques a ulls de l’espectador. D’aquesta manera, la pel·lícula no es converteix en un drama absolut sinó que hi haurà moments dolents i moments no tan dolents.
Tots els noms són mítics. D’una banda, hi ha la Juliette i el Roméo, que es coneixen en una festa i en aquell instant ja es pregunten si els espera un futur tràgic i, d’altra banda, hi ha l’Adam, el primer home, que és la persona que els mou a tots, l’ànima dels seus pares.
Declaración de guerra és una pel·lícula francesa, original i propera, que deixa bon gust de boca i que no busca la llàgrima fàcil sinó que et transporta a l’aventura que els protagonistes es veuen obligats a emprendre.

L’apunt: La directora Valérie Donzelli defineix la pel·lícula com una pel·lícula física, intensa, viva… molt allunyada d’una comèdia dramàtica, d’un drama o d’un melodrama.

Es cierto que hace tiempo que existen organizaciones que trabajan por la paz, pero el caso del Circulo de Parientes contiene un valor moral añadido: sus miembros son ciudadanos de ambos bandos que han perdido a un ser querido durante el conflicto. La historia de la familia Barnea es estremecedora: su hijo menor Noam, destinado en una unidad de elite de las Fuerzas Armadas israelíes encargada de desmantelar explosivos, fue abatido en el sur del Líbano a falta de tan solo cuatro días de finalizar el servicio militar obligatorio. Obviamente, el golpe los hundió. Tanto Noam como su padre se oponían abiertamente a la ocupación del sur del Líbano por el elevado coste humano que suponía para el ejército y porque, en su opinión, legitimaba los continuos lanzamientos de misiles lanzados por la milicia Hezbollah. “No compramos esa historia”, cuenta hoy, mientras afirma con nostalgia y admiración que su hijo fue un chico brillante, bien preparado y muy consciente de lo que hacía.

Pese a mostrar su discrepancia con muchas de las acciones políticas y militares ejecutadas por el estado hebreo en el pasado y el presente, Barnea afirma con convencimiento que el servicio militar no se limita al cumplimiento del deber con el país, sino que es “una oportunidad para crecer y formarse”. Por ello, tanto su hijo mayor Alon como Noam fueron destinados a unidades especiales. Ciertamente, la tragedia se podría haber evitado: Noam no estaba obligado a cumplir la misión que acabó con su vida, pero quiso cumplir con su deber para agradecer la benevolencia de sus compañeros de filas, que poco antes aceptaron suplirle durante unos días para que pudiera estudiar una materia que afrontaba con mucha ilusión. La triste noticia llamó a la puerta de los Barnea el 12 de abril del 1999, justo en la víspera del día en recuerdo del Holocausto nazi. Al ver a los tres oficiales que se mantenían en pie con la mirada llena de resignación y dolor, supo al instante de que se trataba. En ese momento, cuando le entregaron las pertenencias de su hijo, recibió una insignia que lucía su hijo en el pecho: “dejad el Líbano en paz”. Fue este lema el que la empujó a luchar por la causa de la reconciliación. “Un día sentí su voz dentro de mí: papá, no puedo más, pero trabaja por la paz”. A pesar del impacto emocional que supuso la pérdida de su hijo, es sorprendente la seriedad y la entereza con que cuenta lo sucedido

El diálogo como solución al conflicto

Tras finalizar la shivá –el luto de siete días que mantienen los judíos tras la pérdida de un ser querido-, Barnea fue a manifestarse ante el Ministerio de Defensa, donde coincidió con miembros del Círculo de Parientes. Fue entonces cuando conoció una historia similar a la suya, la de Yitzhak Frankental, fundador del colectivo. Y ello le sirvió para comprobar que ante un dolor tan profundo es posible apostar por el amor en lugar del odio, que el sentimiento de venganza no conduce hacia ningún lugar. Al instante, se afilió a la organización, en la que actualmente ocupa un cargo relevante. En sus inicios, tras su fundación en 1995, el colectivo se adhirió al proceso de paz trazado en los Acuerdos de Oslo, ya que mantenían la fe en una solución política del conflicto. No obstante, tres años más tarde, una delegación del Círculo de Parientes cruzó a la Franja de Gaza, mantuvo encuentros con familias que habían sufrido el mismo drama y comprobaron que en el otro bando “sí hay alguien con quien hablar” (rompiendo así el argumento esgrimido por parte de la clase política y la opinión pública israelí que asume que el conjunto de la sociedad palestina rechaza el diálogo con los israelíes).

Otra de sus iniciativas fue el establecimiento de la línea telefónica “Alo Shalom (hebreo), Ala Salam (árabe)”. Durante la segunda intifada -marcada por brutales atentados terroristas y continuos ataques del ejército- el proyecto sirvió para que existiera una interlocución directa entre israelíes y palestinos. Y fue un éxito: registró más de un millón de llamadas.

Todo este esfuerzo y dedicación les han servido, según Barnea, para comprobar que con un acuerdo político no basta para lograr su objetivo fundacional. Por muchos acuerdos, mediadores internacionales y firmas de tratados que se produzcan, la paz no llegará “si no viene acompañada por un proceso de reconciliación y entendimiento mutuo”. Para matizar su explicación, mencionó un concepto que le transmitió el reconocido escritor israelí Amos Oz: la “ruptura emocional”. La necesidad de crear conmoción social para que se deje de concebir al otro como el enemigo.

Por ello, la organización está trabajando actualmente en el esbozo de un documento que tiene en cuenta múltiples factores políticos, económicos, sociales y culturales que, en opinión de Barnea, deberían ser integrados en los futuros acuerdos de paz. “Hay que definir el contexto actual como una situación de urgencia, la opinión pública debe darse cuenta que esto conduce al abismo”, relató para evidenciar que la resolución del conflicto no puede demorarse indefinidamente. De lo contrario, el objetivo será cada vez más inalcalzanble.

• Ofer Laszewicki és periodista, llicenciat per la Facultat de Comunicació Blanquerna en la promoció de 2011. Oliver de Ros és fotoperiodista aficionat, i ha col·laborat amb el Magazine de La Vanguardia. Els dos viatgen per Israel durant sis setmanes per fer reportatges i entrevistes, que podreu llegir a la revista i que també podeu consultar al seu blog: http://throughisrael.blogspot.com. A més, mantenen un dietari del viatge, que podeu seguir a http://diblastos.blogspot.com.