Brindisi protesta: "És una guerra entre l’Estat i la màfia, però les víctimes som nosaltres". / AFP

Vint anys després, Itàlia torna a plorar. El dissabte passat, Melissa Bassi, una jove de 16 anys, va perdre la vida en una explosió a una escola de Brindisi (a la regió de Puglia) que va deixar quatre alumnes més ferits. De nou, tots els focus apunten cap a la màfia, i no només perquè l’atemptat coincideixi amb l’aniversari de la mort de Falcone; casualitat o no, l’institut en qüestió era el Liceo Francesca Morvillo-Falcone (sí, com la dona del jutge), i havia guanyat fa pocs mesos un concurs interescolar sobre la màfia, titulat Mira la legalitat a la cara. Per més inri, aquell dia havia d’arribar a la ciutat una caravana antimàfia que provenia de Roma i que s’espera que arribi a Sicília l’11 d’octubre, després de recórrer totes les regions italianes.

Entre la mort de Falcone i la de Melissa han passat vint anys, però el modus operandi de les organitzacions de tipus mafiós segueix ben viu. Per molt que la lluita contra el crim organitzat s’hagi intensificat en els últims anys, el punt i final sembla llunyà. Per molt que els petits comerciants comencin a revelar-se contra el pizzo (un ‘peatge’ recaptat directament per la màfia a les empreses del sud del país, a canvi de protecció), les amenaces i coaccions no cessen. Es calcula que un 80% dels comerços de ciutats importants com Catània i Palerm encara paguen aquesta taxa. Les activitats de la màfia, de fet, facturen el 7% del total del PIB del país. En altres paraules, la ‘Ndrangheta, la Cosa Nostra i la Camorra juntes serien la primera empresa d’Itàlia.

El gran problema del Mezzogiorno, com es denomina la zona del sud d’Itàlia, no és altre que la por. Por al xantatge, al boicot, a les amenaces i als robatoris. Tant empresaris com càrrecs públics prefereixen cedir i arribar a acords amb les organitzacions abans que denunciar aquestes pressions i patir-ne les conseqüències. Aquesta llei del silenci s’anomena omertà: la llei del “jo no he vist res, aquí no ha passat absolutament res”.

La màfia segueix tenint els recursos per continuar amb el seu regnat basat en el temor i l’amenaça, amb la certesa que qualsevol de les (poques) veus que denunciïn les seves accions pagarà la seva corresponent vendetta. Molts recordem el cas de l’escriptor Roberto Saviano: després de publicar Gomorra, un retrat quasi perfecte de la màfia napolitana, ha estat amenaçat de mort i perseguit contínuament pels camorristes, fet que l’ha dut a viure gairebé sota unes condicions infrahumanes. Canviant de lloc de residència cada mes i pernoctant en petits habitacles que, per no tenir, no tenen ni finestres.

Saviano confessava al seu llibre La bellesa i l’infern que té assumit que la causa que defensa durant tants anys se l’acabarà enduent. El jutge també ho sabia, que acabaria esdevenint un ‘màrtir’ de la causa contra la criminalitat: “no he tingut mai fills perquè no voldria deixar-los orfes”, repetia contínuament Falcone, que també admetia que havia sentit por en moltes ocasions. Però, concloïa, “el covard mor moltes vegades. El valent, en canvi, ho fa una sola vegada”, perquè el seu llegat, i el de tots els qui han lluitat contra la màfia, es manté més viu que mai.

Com sempre, us recomanem que escolteu el programa amb els navegadors Google Chrome i Safari.

Drama – Philippe Falardeau – 2011

La sinopsi: Bachir Lazar, de 55 anys i d’origen algerià, és contractat com a substitut d’un professor de primària que ha mort en tràgiques circumstàncies en una escola de Montreal. El carisma i la manera tan particular d’ensenyar del professor Lazhar resultaran fonamentals per tirar endavant el curs i canviar la vida dels seus joves alumnes.

La crítica: Sempre he cregut que dedicar-se a l’ensenyament ha de ser una cosa del tot vocacional. Ser professor hauria de ser una experiència única que t’acostés als nens i basada en una manera d’ensenyar i d’entendre la vida. A la pràctica no sempre és així, però per això estan les pel·lícules.

Profesor Lazhar és la mostra que un professor pot arribar profundament a conèixer els alumnes i a ensenyar-los una part de la vida que no coneixien o a recolzar-los en una situació complicada. A la pel·lícula es plantegen temes com: la diferència entre ensenyar i educar, la relació cultural amb la mort i l’exili polític. És una manera delicada d’abordar temes crus, temes durs i situacions que no haurien de patir nens tan petits però que, al cap i a la fi, no deixen de formar part de la vida mateixa. El professor Lazhar (Mohamed Fellag) considera que no ha d’amagar res els seus alumnes i que tots aquests temes poden ser tractats amb naturalitat. Tot i això, deixa que siguin els propis nens els que se n’adonin i no els imposa mai la seva visió de res.

És una pel·lícula que no dóna grans respostes ni explica grans veritats però que és dolça i et deixa un bon regust. Una pel·lícula que agradarà sobretot a mestres i futurs mestres ja que emula l’ideal del professor especial que no segueix tot el que li han dit fil per randa, i que mira més pels nens que pels llibres o els continguts. A més, mostra també el dia a dia d’una escola de primària.

L’apunt: Amb el títol original Monsieur Lazhar, la pel·lícula és del Canadà i no de França, com podria semblar.

Cartell de la protesta / FUNDACIOAKWABA.CAT

La llei mana que l’Estat financi com a mínim el 50% del sou mínim interprofesisonal de les persones amb discapacitat o trastorn mental que treballen en Centres Especials de Treball (CET). Els últims pressupostos presentats pel govern del PP no arriben a aquest 50%, per tant, estan incomplint la llei. Alhora, Catalunya percep una quantitat inferior que d’altres comunitats, fet injustificable donat que Catalunya és el territori de l’Estat que més ha progressat en la integració: concentra un terç de tots els contractes laborals de persones amb discapacitats d’arreu d’Espanya.

Aquesta retallada pot afectar els CET, deixant sense feina més de 2500 discapacitats i persones en risc d’exclusió social. Sense el suport de l’administració no podran pagar els sous i algunes entitats ja han presentat un expedient de regulació d’ocupació. També comporta la reducció de programes formatius. Gran nombre d’entitats tancaran el seus serveis i deixaran d’atendre més de 3500 persones, i es calcula que més de 300 professionals perdran el seu lloc de treball. Aquelles persones que tenien feina gràcies als CET es quedaran a casa sense poder treballar. Aquest canvi afecta la seva salut a causa de la pèrdua d’hàbits i afectarà a les seves relacions socials.

A la llarga, l’administració haurà de dedicar més diners a aquest sector de la població, perquè deixen de contribuir i passaran a dependre totalment dels serveis assistencials. És a dir, es tracta d’una mesura que a curt termini pot suposar una millora per a l’administració, però que a la llarga comportarà una major despesa.

Imatge de la concentració a l'Arc del Triomf / ELPERIODICO.COM

S’ha de destacar que la manifestació va ser tot un èxit, perquè els organitzadors no esperaven tanta participació. No obstant, sí que he apreciat una menor cobertura dels mitjans. La notícia no té una presència destacada als diaris online i, fins i tot, en alguns no la podreu trobar. El que més m’ha sorprès són alguns dels comentaris de la notícia. Sóc conscient que sota l’anonimat hi ha gent que és molt mal educada -potser ens hem tornat tots molt egoistes, no ho sé-. El cas és que hi havia vàries persones que es queixaven de no tenir feina i no tenir els mateixos drets que els qui treballen als Centres Especials de Treball i, per tant, creien justa la retallada.

Aquest sector de la població no té les mateixes oportunitats per accedir a un lloc de treball que la resta de la població. És completament lògic que l’administració faci un esforç per cobrir aquesta manca i fomentar la igualtat, encara que sigui a base de discriminació positiva. Quan arribi el dia en què no es necessitin entitats que dialoguin amb empreses per oferir feina als discapacitats, i aquests puguin accedir a qualsevol lloc de treball igual que la resta de la població, llavors sí ens podrem queixar.

La segunda gran cualidad de Ayrault es su fidelidad en un campo en que las traiciones y engaños están al orden del día. Por eso no sorprende que Hollande haya valorado tanto el hecho de que pueda depositar toda su confianza en Ayrault, con el que lleva almorzando cada martes desde hace diez años.

Primer gabinete de François Hollande como presidente de Francia / L'EXPRESS

¿Qué más nombres hay en la lista? Destacaría tres y una ausencia. El primero es el nuevo ministro de Interior que, recordemos, será el encargado de ayudar al gobierno español en lo referente a ETA. El elegido ha sido otro próximo a Hollande, el barcelonés Manuel Valls.

El segundo nombre que quería destacar es el del nuevo ministro de Industria, en Francia rebautizado como “Enderezamiento productivo”, Arnaud Montebourg. Antiguo oponente de Hollande en las primarias de otoño, perteneciente al ala izquierdista del partido y que se hizo muy popular por su férrea oposición a la globalización.

Y el tercer nombre que creo merece especial mención es del titular de la cartera de Asuntos Extranjeros (sin duda la más importante en este momento junto a la de economía) que ha recaído en las, para unos expertas, para otros sobadas, manos de Laurent Fabius. Sí, el eterno, incombustible e impredecible Laurent Fabius. Uno de esos viejos elefantes del Partido Socialista que no se muerde la lengua. No lo hizo al criticar a su hoy presidente ni para encabezar la campaña del no francés a la Constitución europea.

La lista de convocados para afrontar los retos de Francia es larga y merecería atención y análisis más allá de estos nombres pero ha quedado eclipsada por la ausencia de un nombre ilustre: Martine Aubry. La hija de Jacques Delors, Secretaria General del PS y también oponente de Hollande en las primarias, se ha quedado fuera del Ejecutivo. Al parecer Aubry, a diferencia de Montebourg, habría rechazado toda cartera que no fuera la de primer ministro. De modo que cuando supo del nombramiento de Ayrault se cerró en banda. ¿Por qué no la escogió Hollande y así evitar una posible fractura dentro del partido? Un miembro del partido socialista lo explicó en pocas y claras palabras: “¿Por qué iba a querer Hollande un primer ministro que no le descolgara el teléfono al cabo de una semana?”.

Y es que las relaciones entre ambos no son especialmente fluidas. Una está más próxima a los sindicatos mientras que Hollande está más al centro. Muchos esperaban que Hollande apostara por una estrategia parecida a la de Obama cuando en 2008 nombró a su oponente en las primarias, Hillary Clinton, como secretaria de Estado. Sin embargo Hollande ha desoído el consejo de Marlon Brando en El Padrino (“ten cerca a tus amigos, pero aún más cerca a tus enemigos”) y ha optado por rodearse de gente leal y de total confianza por mucho que ello signifique dejar la puerta abierta a la primera crisis del jovencísimo gobierno.

 G8 y fútbol

 ¿Y qué mejor para estrenarse como jefe de Estado de la segunda potencia europea (que ya no es decir mucho) que en una cumbre del G8? Saber qué se debatió y acordó es imposible ya que seguramente dista mucho de lo que se comunica públicamente, pero con saber que “se han abordado todos los temas urgentes (que son unos cuantos) y que se ha trabajado intensamente” me conformo. ¿Pero ha sido así?

Las fotos que suelen trascender de estas reuniones son siempre informales: un paseo, una cena, etc. De esta cumbre ha trascendido una en la que se ve a la mayor parte de cabezas de Estado viendo la tanda penaltis de la final de la Liga de Campeones entre el Chelsea y el Bayern de Munich. La reacción de euforia de David Cameron y de tristeza (¿o es su rictus habitual?) de Merkel no dejan lugar a dudas.

Los jefes de Estado del G8 atentos a la tanda de penaltis del Chelsea-Bayern / MARCA

Estas fotos suelen arrancarnos una sonrisa. Acostumbrados a verlos siempre en un plano muy formal y serio, es agradable comprobar que también ellos se relajan; les hace más humanos. Eso seria así en una situación normal pero es que la coyuntura internacional hace tiempo que abandonó la normalidad. La galopante crisis económica, mutada en crisis del déficit público europeo, está llevando a millones de personas a los límites de sus posibilidades económicas y agotando la paciencia de muchos. Hay que hacer algo. Rápido y de forma eficiente. Entiendo que la cumbre del G8 es larga y no pueden estar todo el rato trabajando pero creo que la foto que debía trascender de esta cumbre era la de una reunión de trabajo. De una discusión (ni tan sólo pido que sea acalorada), de un debate. Algo que demuestre que se han puesto manos a la obra sin perder ni un instante tal y como exige la situación actual. En un momento en que no paramos de oír que hay que dar una imagen de confianza a los mercados, creo que una foto de una reunión de trabajo habría dado confianza a las personas. Mucho más importantes que los mercados.

En la foto Hollande, como buen recién llegado a un club en el que todavía no tiene muchas amistades, mira el partido impasible. No jugaba ningún equipo francés pero la expresión seria en su rostro dudo que se debiera a eso. Parece más bien que estuviera pensando: ¿Y aquí es donde se debe decidir el destino del mundo?

Recordem que us recomanem escoltar-lo amb els navegadors Google Chrome i Safari.

Recomanem que escolteu el programa amb els navegadors Google Chrome o Safari.

Mas, en un atzucac / PUNTOGORDO.WORDPRESS.COM

El President Mas s’ha emborratxat d’aforismes i fa mesos que és pres de les seves paraules. A cada retallada ha redoblat l’accent en el pacte fiscal, i aquest dimarts va anunciar més retallades.

Per bé que si hi ha alguna cosa que angunieja més el Molt Honorable que ser pres de les seves paraules, és ser pres d’Alícia Sánchez Camacho. Fet que sembla neguitejar també Duran, qui va pretendre establir ponts amb Pere Navarro durant el conclave d’Unió Democràtica. La famosa geometria variable no s’ha vist per enlloc i, en cas de no poder capejar el temporal, es planteja seriosament la possibilitat d’avançar les eleccions a la tardor de 2013, o potser abans.

De tota manera, tot depèn de la sonoritat del “no” de Rajoy; de si torpedina tota la línia de flotació de CiU. El tacticisme també podria menar Mas a canviar la pedra de toc popular per una ERC menys necessitada de quota de pantalla –almenys després de constatar la seva remuntada en els sondejos de GESOP per a El Periódico- . Sigui com sigui, la convivència amb la líder del PPC haurà de ser forçosa, ara que s’ha maquillat de catalanista –amén de ser una de les ninetes dels ulls de Rajoy-. L’estabilitat catalana passarà, com ara i sempre, més per Madrid del que el President Mas diu i vol.

Obama i Romney / IMPACTONY.COM

Dies més tard, surt Obama i es declara a favor del matrimoni homosexual. Un gran pas perquè és el primer president d’Estats Units que es posiciona a favor en aquest assumpte. No obstant, diu que no vol intercedir en la legislació estatal i per tant, cada estat lliurement decidirà si legalitza el matrimoni homosexual o no. En un sondeig de Gallup s’evidencia que per primera vegada el 53% dels americans estan a favor del matrimoni homosexual. Obama deu voler reflectir aquesta nova tendència de l’electorat i marcar el camí cap a una nova Amèrica a nivell ètic i moral.

Posicionant-se a favor d’aquesta unió no guanya vots del col·lectiu homosexual, ja que majoritàriament ja el voten. Potser fins i tot perd vots de demòcrates que no hi estan d’acord, tot i que seran pocs, perquè l’alternativa republicana no els convenç. Llavors si no guanya vots de manera directa, per què s’ha posicionat en aquest moment? Doncs perquè el debat electoral s’ha centrat fins al moment en l’economia, terreny en el qual Obama té dificultats, perquè el país creix a un ritme molt lent. El líder demòcrata amplia el debat i es posiciona en una qüestió moral molt concreta, alhora que crea una distància/diferència amb el seu adversari republicà. S’autodefineix  deixant a Romney com a ultraconservador, postura que s’ha vist “obligat” a adoptar per respondre a Obama, dient que “matrimoni és la unió entre un home i una dona”. L’actual president es mostra com una persona de mentalitat oberta, acceptant com a normals opcions que no comparteix ni sent com a seves. Defensant que si no hi està d’acord, és problema seu i no de l’altre. Obre un tema tabú en la societat americana i pot guanyar la simpatia dels joves, que veuen en Romney, un polític estancat.

La bandera americana… gay-friendly / MUNDICOGITO.WORDPRESS.COM

No tota la política actual s’ha de centrar en l’economia. Més enllà de l’estratègia electoral, Obama ha fet un gran pas considerant la igualtat de tots els ciutadans independentment de la seva condició sexual. Crec que és contradictori ser un país que presumeix de gran sistema democràtic i llibertats individuals i ser alhora tan conservador i restrictiu en el terreny sexual. Segurament us sembla una qüestió senzilla, ja que fa 7 anys que el matrimoni homosexual és legal a l’estat espanyol (deu ser de les úniques qüestions en les quals som referents a Europa). Però és una lluita per uns drets civils d’una part de la població que hauria de ser més present a qualsevol societat. El partit que governa Espanya actualment, encara manté un recurs d’inconstitucionalitat contra el matrimoni homosexual, no està tot fet.